Amb alumnes de 4t d’ESO i estudiants de Francès de l’Institut Martí i
Franquès vam visitar durant el 21 i 22 de març aquests espais on refugiats i exiliats després
de la guerra van anar a parar. D’aquests indrets que vam visitar tenim la
Maternitat d’Elna, Perpinyà, els Camps de Refugiats de Ribesaltes i Argelers,
la tomba i la casa d’Antonio Machado a Colliure i la visita al Museu-Memorial de l’Exili a La
Jonquera (MUME). S’ha tractat d’una sortida interdisciplinar on s’ha realitzat
un treball previ a Filosofia i Ètica, Castellà, Català, Història i Francès.
Visita a la Maternitat d’Elna
Visita a la Maternitat d’Elna
Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida a
597 nens, fills de dones embarassades que malvivien en condicions penoses en els
camps de refugiats republicans
Una onada d’exiliats pressionava la frontera francesa. Era el gener del
1939 i els vençuts de la guerra civil s’escolaven per cada pas de muntanya, per
cada entrada de camins, per la carretera... Hi havia tanta gent fugint, que
semblava que Catalunya quedaria buida. Tots caminaven en silenci, sense pensar,
només volien travessar la ratlla i l’instint de supervivència els empenyia cap
endavant.
El dia 27 es va permetre el pas a la població civil i els ferits. En
els dies posteriors passaren el gruix d’exiliats: en tres setmanes escasses, un
total de 465.000 persones van creuar el pas fronterer. El 31 de gener, els
ministres Sarraut i Rucart del gabinet francès, després d’un viatge llampec a
la zona, idearen una solució per a engolir aquella marea humana. Els camps de
refugiats d’Argelers i Sant Cebrià de Rosselló van ser els primers grans
contenidors d’aquest flux migratori, el més gran de la història del nostre
país.
Fam, set i fred als camps de refugiats Però les condicions dels camps
eren deplorables. Per a molts refugiats, l’ingrés fou l’inici d’un altre
malson. Els crits “allez!, allez!” dels gendarmes i les teles metàl.liques
vorejant les platges es van incrustar en la memòria dels exiliats. La fam, la
set, el fred i el menyspreu de les autoritats franceses varen marcar com ferro
roent la resta de les seves vides.
En aquell context, les dones embarassades tenien moltes dificultats per
a dur els seus fills al món i que aquests sobrevisquessin. L’Hospital de Sant
Lluís de Perpinyà estava saturat i l’administració prioritzava els ferits i
malalts per davant de les parteres. En conseqüència, les dones prenyades eren
conduïdes als estables de les Hares, al costat de l’estació perpinyanesa. Allà,
amb total manca de garanties sanitàries, enmig dels fems i la palla, naixien
els nadons. I seguidament, mare i fill eren tornats al camp de concentració
sense establir cap protocol de postpart que assegurés uns mínims de
supervivència dels nounats. L’Elisabeth Eidenbenz proposava de parir en una maternitat amb garanties. I
així es va fer.
Camp de refugiats d’Argelers (1939-1942)
Situat
a pocs quilòmetres al nord de Perpinyà, el camp de Ribesaltes testimonia tres
grans conflictes del segle XX: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d'Algèria. És, sens dubte, un camp singular a França perquè és l’únic que conserva i contempla encara les empremtes d'una secció completa de la història: un camp militar. Fou el "centre d'acollida" dels republicans espanyols, jueus i gitanos; el "centre interegional de reagrupament de jueus" de la zona “noocupada” abans que els deportessin a Auschwitz, via Drancy, i el "camp de trànsit dels harkis i les seves famílies"... És un camp singular per la seva especificitat històrica, per les dimensions i per l’ autenticitat. Va arribar a tenir a l’octubre del 1944, 10.000 presoners.
El camp de
refugiats d'Argelers fou obert el 3 de febrer de 1939 al nord de la platja d'Argelers (Rosselló). Destinat a les tropes
del bàndol republicà que arribaven al territori de l'estat francès durant
l'evacuació de Catalunya els darrers mesos de la guerra
civil espanyola. El camp va concentrar, en unes condicions molt dures
–fred, fam, polls, sarna, prostitució–, els republicans espanyols que fugien
d'una guerra perduda. 80.000 persones van arribar-hi en menys de 7 dies. El
camp va ser construït per a 15 dies i va durar 2 anys. S'hi van construir 300
barraques i s'estima que hi van passar unes 465.000 persones.
En aquesta sorra i amb unes condicions de fred i vent de ben segur
semblants al que van viure a l’hivern del 39 alumnes de 4t, van llegir poemes i
fragments sobre les condicions del camp, cedits pel Departament de Català.
François un professor de Perpinyà ens va explicar també la dicotomia i debat entre
el concepte exiliat i el de retirada que ells empren.
Camp de Refugiats de Rivesaltes
(1935-1942)
Un memorial Rivesaltes esta inagurat des de 2015, amb un edifici espectacular
dissenyat per l’arquitecte Rudy Ricciotti i una exposició permanent on ajuda a
l’alumnat a concebir el concepte refugiat des d’una visió de contemporaneïtat que
els deixava bocabadats.
Antonio
Machado. Mort a l’exili. Cotlliure
L'èxode republicà va comportar una enorme pèrdua cultural per al país. Grans
intel·lectuals (escriptors, pensadors, polítics, científics...) van haver de deixar les
seves ocupacions i van caure en la incertesa de l’exili. En l’àmbit estatal, la
desraó també es va imposar al progressisme i a la llibertat creativa. El cas del
poeta Antonio Machado n’és l’exemple per antonomàsia. Machado, malalt i
exhaust, va morir al cap de poc temps d’haver travessat la frontera i va ser
enterrat al cementiri de Cotlliure.
L'èxode republicà va comportar una enorme pèrdua cultural per al país. Grans
intel·lectuals (escriptors, pensadors, polítics, científics...) van haver de deixar les
seves ocupacions i van caure en la incertesa de l’exili. En l’àmbit estatal, la
desraó també es va imposar al progressisme i a la llibertat creativa. El cas del
poeta Antonio Machado n’és l’exemple per antonomàsia. Machado, malalt i
exhaust, va morir al cap de poc temps d’haver travessat la frontera i va ser
enterrat al cementiri de Cotlliure.
Amb aquesta ruta, es pretén incidir en la relació entre l’exili i el món
cultural. Al llarg de l’itinerari es van
llegir i es comentar textos d’Antonio Machado i d’altres autors exiliats o
morts com Miguel Hernández i Federico Garcia-Lorca.
Els alumnes van deixar poemes, escrits, pensaments i dibuixos damunt de la
seva tomba. També van llegir poemes preparats pel Departament de Castellà.
Aquesta visita anava suportada per un treball anterior a classe per part dels
alumnes.
Visita al Museu-Memorial de l’Exili a La Jonquera (MUME)
El Museu Memorial de l'Exili (MUME) és un centre d'interpretació
ubicat a La Jonquera dedicat a recordar els exilis provocats per laGuerra
Civil espanyola, amb l'objectiu de dedicar un espai per a la memòria,
la història i la reflexió crítica. Està situat al mateix pas fronterer per on
van fugir la major part dels exiliats. L'òrgan de gestió del museu és un consorci integrat per la Generalitat
de Catalunya(Memorial Democràtic), l'Ajuntament de la Jonquera, el
Consell Comarcal de l'Alt Empordà i la Universitat
de Girona. Forma part de laXarxa d'Espais de Memòria de Catalunya.
Memorial a Walter Benjamin.
Passatges
Passatges és el nom del Memorial que l'artista israelià Dani Karavan va realitzar a Portbou en homenatge a Walter Benjamin amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. Finançat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República Federal d’Alemanya, es va inaugurar el 15 de maig de 1994.
El memorial Walter Benjamin a Portbou s'emmarca en les realitzacions inserides plenament amb el paisatge. Karavan té una sensibilitat extraordinària per dotar de vida pròpia els espais urbans i naturals on treballa. Sap copsar la seva mateixa historicitat i disposa rels elements perquè aquesta aflori. Més que incorporar el paisatge, aquest passa a ser l’activador de la mateixa obra. Intervinguda per Karavan, la natura agresta dels espadats de la Costa Brava i els elements pròpiament mediterranis coml’olivera, la pedra i el vent, configuren un relat sobre el seu passat com a llocd’exili i alhora un exercici de memoria contemporània.
El nom escollit per Karavan, Passatges, no només fa referència al fatídic pas de Benjamin per Portbou, sinó també a l'obra inconclusa de Benjamin, Passagenwerk, obra monumental i inacabada on l’autor, des de 1927, recollia textos i imatges per il·lustrar els trànsits i passatges de la vida urbana i contemporània. En el seu Memorial, Karavan va treballar en un sentit plenament benjaminià: connectant els rastres de dolor del passat, la memòria i l’exili amb la possibilitat d’un futur renovat. De fet, el Memorial incorpora alguns dels conceptes més propis d’aquest pensador: la filosofia de la història, la necessitat de l’experiència, la idea de límit, el paisatge com a aura i la necessitat de la memòria.
Al final no es va poder fer aquesta visita tanmateix vam llegar els fragments i relat de vida de Walter Benjamin que havíen preparat del Departament de Filosofia i que prèviament van treballar a clase d’Ètica a 4t.
Passatges és el nom del Memorial que l'artista israelià Dani Karavan va realitzar a Portbou en homenatge a Walter Benjamin amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. Finançat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i el Govern de la República Federal d’Alemanya, es va inaugurar el 15 de maig de 1994.
El memorial Walter Benjamin a Portbou s'emmarca en les realitzacions inserides plenament amb el paisatge. Karavan té una sensibilitat extraordinària per dotar de vida pròpia els espais urbans i naturals on treballa. Sap copsar la seva mateixa historicitat i disposa rels elements perquè aquesta aflori. Més que incorporar el paisatge, aquest passa a ser l’activador de la mateixa obra. Intervinguda per Karavan, la natura agresta dels espadats de la Costa Brava i els elements pròpiament mediterranis coml’olivera, la pedra i el vent, configuren un relat sobre el seu passat com a llocd’exili i alhora un exercici de memoria contemporània.
El nom escollit per Karavan, Passatges, no només fa referència al fatídic pas de Benjamin per Portbou, sinó també a l'obra inconclusa de Benjamin, Passagenwerk, obra monumental i inacabada on l’autor, des de 1927, recollia textos i imatges per il·lustrar els trànsits i passatges de la vida urbana i contemporània. En el seu Memorial, Karavan va treballar en un sentit plenament benjaminià: connectant els rastres de dolor del passat, la memòria i l’exili amb la possibilitat d’un futur renovat. De fet, el Memorial incorpora alguns dels conceptes més propis d’aquest pensador: la filosofia de la història, la necessitat de l’experiència, la idea de límit, el paisatge com a aura i la necessitat de la memòria.
Al final no es va poder fer aquesta visita tanmateix vam llegar els fragments i relat de vida de Walter Benjamin que havíen preparat del Departament de Filosofia i que prèviament van treballar a clase d’Ètica a 4t.
Perpinyà
Vam passar la tarda i nit
passejant i sopant pel cas històric. Es tractava de que els alumnes
interactuessin en francès pels establiments. La sortida es fa amb alumnes de 4t
però estudiants de llengua francesa. Una bona classe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada