Retrats d’avis

Carme: “Jo tenia 6 anys i vivia en un pis a Tarragona, però quan va arribar la guerra, unes quantes famílies vam anar a viure en unes masies que hi havia als Quatre Garrofers. El Carrer Montoliu no existia, tot eren cabanyes. Quan venien a bombardejar deien "Que ve la pava!";—i això volia dir que havíem d’anar corrents cap al refugi. Nosaltres, de refugis, no en teníem allà, però teníem els llits i el meu pare, que era fuster, va fer uns palets llargs per tota la gent i quan tocava, ens ficàvem els pals a la boca, entre les dents, i tots amb el cap sota el llit i el cul cap a fora, perquè no hi cabíem. D’aquesta manera deien que, si la bomba queia allà, no ens rebentaríem".

En el marc del Projecte de centre sobre la Memòria Històrica, els grups de 2n de Batxillerat de Fonaments de l'Art, amb la seva professora Eloisa Valero, han fet l'exercici de fotografiar i entrevistar els avis i àvies sobre els seus records de la guerra i la postguerra.

Fem retrats fotogràfics dels avis i  les àvies, inspirats en el Realisme pictòric estudiat a classe. Enregistrem també el seu testimoni oral sobre les experiències de la guerra o la posguerra i transcrivim aquelles anècdotes que ens resulten més interessants. A continuació, una mostra dels retrats fets:

La Candela transcriu el testimoni d'en José María, l'avi d'una amiga seva: ''Jo no tenia germans en aquella època, però un dia va arribar a casa un noi més gran que jo que era de Madrid, i es va quedar amb nosaltres perquè havia perdut els seus pares, a dia d'avui estic orgullós de dir que és el meu germà.'' 

L'Irene transcriu les paraules del seu avi Juanito i el retrata al costat de la seva àvia: “A casa meva havien de menjar onze boques i només treballava mon pare. Van ser anys molt durs ja que vaig passar molta gana, hi havia dies que mons pares no menjaven o menjaven poc perquè així els germans poguéssim alimentar-nos… Sempre me’n recordaré dels hiverns que passàvem, feia molt de fred. Encara puc sentir el fred al meu cos mentre passejava pel carrer gelat amb bermudes i espardenyes, no podíem comprar-nos ni unes sabates, va ser una infantesa molt difícil.”

La Irene transcriu les paraules del seu avi Juanito i el retrata al costat de la seva àvia: “A casa meva havien de menjar onze boques i només treballava mon pare. Van ser anys molt durs ja que vaig passar molta gana, hi havia dies que mons pares no menjaven o menjaven poc perquè així els germans poguéssim alimentar-nos… Sempre me’n recordaré dels hiverns que passàvem, feia molt de fred. Encara puc sentir el fred al meu cos mentre passejava pel carrer gelat amb bermudes i espardenyes, no podíem comprar-nos ni unes sabates, va ser una infantesa molt difícil.”